magi

Tibet...

Vaig marxar de pekin direcció xinjiang, vaig decidir parar a una ciutat genuïnament xina, dle cual ni m en recordo el nom. Estava ben perdut. No sabia com comunicar-me. Vaig anar a veure la inútil gran muralla. No hi havien textos que no fossin idiogrames. La veritat és que no em va quedar gaire bon record dels xinus, tot i que ho vaig intentar. Pekín i l'àrea circumdant no em va agradar gaire, vaig haber d'allunyar-me'n un xic per sentir-me a gust. Kapuscinsky descriu als xinus com a gent tensa i vigilant, diciplinada i compacta. Poble poc llençat a les celebracions, discret i tancat. Els rostres són llisos i inamobibles, sembla ser que res és capaç d'alterar la seva pétrea superfície. És un rostre que ens diu que amaga alguna cosa que nosaltres desconeixem i que mai arribarem a conèixer. M'encanta aquesta última frase. He estat a molts païssos i degut a la desconeixença del funcionament de les cosses moltes vegades he fet riure a la gent local fent el palanganes, evidentment jo m'he rigut amb ells de tot cor. A xina em trobava que els xinus es reien de mi, però de forma un xic despectiva, com si el meu desconeixement em convertís en un ser inferior, en un estúpid incompetent. Potser m'equivoco, a part no vaig aconseguir familiaritzar-me gens amb l'idioma i apenes vaig visitar zones rurals, no hauria de generalitzar així, però si que és una genuïna impressió que el poble xinès van deixar en mi. Haig de sortir en defensa de les dones xines, que em van semblar bastant més atents, ben intencionades, simpàtiques i encantadores, que els homes. Vaig tenir la sort de trobar-me una xina encantadora, riallera, dinàmica i divertida que estava viatjant per xinjiang i vam estar viatjant uns 10 dies junts, parlava l'anglés perfecte i em va fer ajudar a compendre moltes cosses que no entenia, em va fer renéixer l'esperança en el poble xinès, em sembla que mai he tingut una companya de viatje amb la cual m'hi hagi sentit tant a gust. Ella venia de yunan (a l'est del tibet) una regió famosa per ser un xic diferent, a l'est del tibet. Tot i això als Uygurs els mentia i els deia que no era xina han. No tenia religió, creia en una xina comunista i en un futur pròsper i capdavanter d'aquesta.

La gent de Honk Kong és encantadora, els tibetans, els manchurs, els uygurs, els kasakhs, els mongols, i molts d'altres són pobles que conviuen amb més o menys sort amb l'opressiu i dominant poble xinés han. Els drets dels xinus solen ser superiors als d'altres ètnies. De fet a xina hi conviuen més de 100 nacions, hi ha moltes regions diferents, selvàtiques, desèrtiques, muntanyoses, costeres, etc. Té uns paisatges increïbles. Hi ha una inmensa riquesa cultural, una increïble cultura culinària i un gran patrimoni històric. Però segueix sent un païs tancat, encara que la gran muralla sigui ja franquejable, la gran muralla confuciana continua estant per tot arreu. La xina del poble xinés es correspondria a una terçera part del territori que ocupa avui dia. Els xinos s'han expansionat i estan poblant les zones anexionades, en molts cassos la població xina supera ja la nativa. No se solen mesclar gaire entre ells, i la mentalitat confuciana de mantenir la raça i els costums impera dins la política expansionista.

Vaig pasar-me bastant de temps a xinjiang, regió dels oprimits Uygurs. Gent caucàsica, musulmana, forta, bella, cordial i tranquila. A xinjiang hi conviuen també kazakhs, tajiks, khyrgis i més ètnies, els paisatges són increibles, igual que ciutats com kashgar, el desert de taklamakan, els oasis, el karakorum, etc. Em van causar una profunda impressió.

Vaig accedir al tibet desde Kashgar per una carretera teòricament prohibida per als turistes, els backpackers fanàtics de la lonely em deien que no era possible, que em podia morir pel camí. Va ser un trajecte d'uns 5 dies en els cuals havíem de passar els controls de policia d'amagat. Quan arribabes al tibet, a Ali, pagaves una multa per dolentot i ja tenies el permís d'estada al tibet. Després d'allí de camí cap a Lhasa vaig anar a parar al Kailash, la montanya sagrada de l'altiplà del tibet. és sagrada per budistes i hinduistes, els uns la voltejen en sentit de les agulles del rellotge mentres que els altres a l'inrevés. És sagrada ja que si remontes els rius Brahmaputra, Ganghes i Hindus, acabes arribant al mateix punt, al punt més àlgid de l'altiplà tibetà, just on es troba una bonica montanya piramidal anomenada Kailash. Està plena de peregrins, alguns donen la volta de més de 50 km i amb un pas de més de 5400m arrosegant-se tot el camí, semblen pedres. Mai havia vist gent tant capacitada per aguantar el fred, la fam i les inclemències del temps, fent-ho amb serenor i amb el somriure als llavis. Els turistes que hi arriben solen ser amb tours guiats, els hi organitzen autèntiques barbaritats per realitzar el trekking. Vaig conèixer un americà que anava tot sol i havia contractat sense volguer desde casa una expedició amb cinc yaks (amb 80 kg d ematerial cada un), 3 guies i cuiner, no vull ni imaginar el que havia pagat per fer aquest trekking, li queia la cara de vergonya de la que havia liat. Els treballadors són tibetants però les agències són sempre xineses, el monopoli del negoci del turisme al tibet és exclusivament xinés. Jo vaig fer la volta amb bambes i una motxileta, dormint en els monestirs.

Desde Kashgar van ser 14 dies de transports per l'altiplà tibetà, amb múltiples vehicles, públics i privats que em van portar fins a la capital de Tibet, Lhasa on vaig arribar profundament rendit. Recordo la primera dormida. Allí vaig pasar-m'hi uns 10 dies, de relax, disfrutant de la vida de lhasa, sense fer gran cosa però coneixent mica en mica els racons i la gent de la ciutat. Vaig anar a visitar els grans monestirs on xinus disfresats de monjos tibetans treballen omplint els enormes espais per l'alegria del turista mundà. Evidentment també hi ha monjos tibetans però aquests són subordinats al monjo xinu que s'aprofita de la situació, maltracta i esclavitza el monjo tibetà. Cal dir que els monjos no són gaire treballadors, de totes maneres, sembla ser que la vida espiritual et deixa exhaust. Fora la capital els monestirs estan integrats per monjos tibetans. Haig de dir que els lamas han governat amb ma de ferro durant segles el tibet, han imposat les seves doctrines i forçen a tots els infants a anar algun any d'aprenentatge als monestirs, any en el cual es veuran sotmessos a treballs a estudis i abusos sexuals. Els monjos van en màniga curta, no leviten i menys treballen. Estimo el poble tibetà, però despreció la cega i fanàtica devoció occidental al budisme tibetà.

A Lhasa la població xina supera ja la tibetana, i sembla ser que en tot el tibet també passa el mateix. El tibetà no vota, no pot anar a l'exèrcit. Una família xinesa no pot tenir més d'un fill, una familia xinesa en el tibet pot tenir els fills que vulgui. Els tibetans tenen autèntica por a parlar massa del tema, saben que poden tenir seriosos problemes, en parlen un xic però amb molta precaució. Els peguen.

La vida a l'altiplà tibetà és extremadament dura sobretot per els nòmades tibetans. El yak els permet sobreviure en aquestes dures condicions gràcies a la seva carn, pell i força de tir. Tenen una dieta ben greixosa: la cuina tibetana és bastant bàsica, l'exquisita i inmensa cultura culinaria xinesa l'està desplaçant. Són gent hospitalària, serena, cordial i bastant alegre, en guardo molt bon record, em recorden especialment al meu estimat poble mongol. Crec que les inclemències del fred i les penúries a les cuals es troben sotmesos per el poble xinès els hi borren un xic el somriure dels llavis. Arribant a Lhasa que es troba a uns 3500 m d'altitud, trobes camps de blat i arbres, el clima és un xic més benigne i els assentaments urbans es fan cada vegada més freqüents. La carretera que mena de Lhasa fins a kathmandú al Nepal, talla transverslament l'Himalaya i mena de l'altiplà del tibet a uns 3500m fins a les verdes valls de kathamndú a uns 800 m d'altura. És una ruta increïble, allí vaig viure una de les sensacions contemplatives més increïbles del viatje. Després de passar per l'estepa, els deserts, el karakorum i l'altiplà del tibet, portava més de 3 messos sense veure un bosc. Vam passar per un port on podiem veure uns 6 imponents 8000. I vam començar a descendre bruscament, 30 minuts més tard vam començar a veure algunes plantes i 20 minuts més tard estàvem rodejats per autèntica flora pràcticament tropical. De cop m'en vaig adonar de la latitud on em trobava, del que m'esperava. Deixava enrera messos d'aridesa per arribar de cop a la riquesa del paisatge monzònic. Va ser maravellós. Sabia que la carretera era magnífica però no m'esperava això. Per això recomano viatjar sense guia, ja que amb guia sabria ja que m'esperava amb antelació, sense guia les cosses passen et sorprenen i et fan sentir especialment viu. Potser em perdo la meitat de les cosses, potser no m'aprenc l'història, geografia o fets sobre la cultura que presenten totes les guies, però m'enduc la meva pròpia impressió sobre el païs, aprenc lo que vull apendre i demano el que vull saber, potser les fonts no són sempre les més fiables i em colen unes quantes mentides, però és el que em trobo i ho accepto com a tal. Aprenc el que puc de l'idioma i el que em porten les situacions, aprenc sobre algunes costums, i a vegades em sembla adonar-m'en de cosses super elementals que no les explica a la guies.

Escric això desde bonneval sur arc, un poblet petit perdut en el cul de la savoia francesa, que està ple de banderes del tibet i d'emblemes de tibet libre. Una vegada més la mala consciència primer mundista es volca desmesuradament cap a l'altre punta del món cap a un poble de dos milions d'habitants. Els mitjans de comunicació una vegada més centren l'atenció en un problema que poc afecta les nostres vides, per tal de criminalitzar el creixent i amanaçador poble xinès, i per tal que ens oblidem dels nostres problemes cotidiants. Oblideu-vos de l'hipoteca que haureu de pagar durant 30 anys, de la merda de condicions de treball i de sou que teniu però anem tots a salvar als pobres tibetans. Aquesta protesta també és per reivindicar tots els pobles invadits fa mig segle per el poble xinès i igualment oprimits i que al no estar tant de moda com els budistes tibetants ningú no s'en recorda d'ells, ja qúe ningú no s'en recorda de les húmils cultures musulmanes centreasiàtiques o de l'enorme i degradada inner mongòlia amb problemes de pobresa, fam, desertificació, i gran falta d'infraestructures. Més de 100 pobles conviuen amb més o menys sort sota la bandera xina.