magi

Va ser el meu primer gran viatje. La meva inexperiència va fer que no gaudís plenament d'algunes situacions però va ser part de l'inevitable camí que m'ha convertit en el que em cosidero: un bon viatjer. El meu objectiu principal era sortir de casa i arribar per terra fins a indonesia, fent el transmongolià fins a pekin, visitant l'himalaya, l'india, reconèixer el mercat de pedres preciosses de birmania i laos, apendre massatges a Tahilandia, i finalment surf a indonesia desde on tornaria cap a casa 7 messos més tard. No havia calculat gaire bé el temps degut a la meva inexperiència. A mig viatje vaig canviar de plans i finalment vaig deixar el sud est asiàtic per arribar fins a la punta sur de l'india per terra i saltar directament cap a sri lanka on finalment m'hi vaig passar mig any més.

Recordo el fet de marxar sol i amb prous quartos per fer el que em vingués de gust en tot moment. Els primers dies no acababa de acostumar-me a la situació, els dies passaven feixugament i no m'acabava de sentir a gust. Vaig marxar amb 8 quilos a la motxilla, amb capacitat d'autonomia per cuinar i dormir a qualsevol lloc. No tenia distraccions materials tals com llibres, mp3, càmeres de fotos, només tenia el meu llibre de dibuix. Vaig visitar varsòvia, riga, moscú i desde allí vaig agafar el transiberià que em va deixar fins a Ulan Udé, al costat oriental del Baikal siberià, després de 5 dies de borratxeres en el transiberià. Allí començà de debò el meu viatje, quan de cop em trobo al mig d'una estació de trens russos sense ningú que parli anglès, sense guia, sense res que no fos un decrèpit diccionari anglès-rus. No sabia que fer, on dormir o que visitar. Estava absolutament perdut i desemperat, benvingut a la vida del viatjant. Mica en mica et van sortint cosses a fer, coneixes algú pel carrer, t'envia cap a algun lloc, vas a visitar això o lu altre. Vaig anar a visitar el parc natural a bargussín, on no hi havia cap guiri. Em pasava el dia d'invitat per diferents campaments estivals russos, menjant, bebent, fent vaines, pescant i banyant-nos en el llac baikal, que contè una quinta part de l'aigua dolça del planeta i que és totalment bebible. Recordo perdre'm estúpidament per la pantanosa taiga, en els centenars de mosquits que em van picar aquell dia, en els ossos que podien aparèixer per tot arreu, en la sed que vaig passar, com vaig arribar miraculosament rendit al mateix lloc on havia començat la meva caminada, en la verdadera por que vaig passar. Al cap em resonaven les múltiples històries de com la taiga se menja la gent i dels grans ossos de la zona on estavem. Va ser una experiència humiliant però enriquidora, el pànic em va portar a una situació realment absurda. No estava prou perdut entre els russos que m'havia de perdre també en el medi natural? Tot i això a partir d'aquí vaig començar a encarar les situacions amb més decisió.

També recordo fer un viatje amb furgoneta i despertar-me cada vegada amb una trempera matinera infecta deguda al jet lag transiberià que es feia més que palesa amb els meus pantalons amples de pana, estava agotat i rodejat de dones buriats que es tronxaven de riure amb la situació, jo estava tant rendit que em tornava a dormir de nou, per despertar-me de nou en la mateixa situació. La vergonya em feia tants estralls com el cansament.

Recordo les borratxeres de vodka on podia passar de tot, a les fonts medicinals d'Arschan: recordo tendrament que em protegien i m'emborratxaven dues russes catxondes, i que una nit una famosa antiga reina de l'opera buriat que es deia Gallina Castafiore em dedicava cançons amb la seva increible veu i com les hi recompensava amb petons de pura emoció etílica.
No se com però després de tres setmanes sense veure cap guiri i de fer el gamarús perdut per la sibèria vaig decidir passar cap a mongòlia. Ulan Bator és una ciutat increïble, té estètica comunista, la marxa és espectacular, les dones són preciosses i és prou barata per no haber-te de preocupar gaire dels preus. Evidentment durant l'agost l'allau de turistes és bastant considerable, els pots veure a tots passejant amb la lonely o el routard francès sota el braç, són el model perfecte de budget backpacker lonelynià. Molts estan tants pocs dies que no tenen gaire temps de disfrutar d'aquest gran país, a vegades són tant fanàtics que es passen tot el dia amb la lonely davant dels morros sense mirar que hi ha radera. Evidentment tots acaben amb un coneixement sobre el país admirable. D'altra banda es poden passar hores assentats en taules rodones parlant sobre si vas aquí ves a visitar això o d'aquell altre país del sud est asiàtic, moltes vegades parlen nomès de cosses que han llegit en les guies, sempre dient m'han dit que, bli bla blu, semblen competir a veure qui és més fidel a la lonely o a veure qui ha estat a més llocs, són coleccionadors compulsius de segells de passaport. A les guies no posa que pots parlar amb la gent del país si vols, per això molta gent ho considera bastant perillós. No crec que les guies siguin dolentes, només crec que en els viatjes s'ha de deixar un bon lloc a l'improvitsació, a vegades és millor que les cosses s'et presentin i et sorprenguin. Cualsevol pot viatjar amb una guia: si segueixes atentament les instruccions aniràs a parar a llocs que t'entusiasmarán més o menys on et timarán lo establert per la guia i acabarás coneixent un bon grapat de mendes que t'aniràs trobant en totes les localitats altament recomenades per la guia dins del país. La lonely planet ostenta el primer lloc en el món pel que fa l'influència sobre el turisme independent. Té un poder enormement gran a l'hora de decidir quines són les localitats estrella d'un país, els albergs més ben parits, els restaurants més convenients, els bars de copes, etc. Increïblement no treuen profit directe d'aquesta influència i sustenten l'organització amb les nombrosses vendes dels seus cars exemplars. T'expliquen les estafes més comunes, els menjars i els souvenirs que has de comprar, molta gent se l'estudia al peu de la lletra, de manera que arriben a un país sabent perfectament que veuran i que faran sense deixar gaire lloc a les sorpreses. Que cadascú fagi el que vulgui.

Jo la veritat és que no sabia que fer ni que visitar, així que vaig decidir anar per terra fins la punta oest de mongòlia, 1600 km a través de l'estepa per una regió sense carreteres asfaltades. Em vaig comprar un mapa cutre de mongolia i vaig començar fent un tram en furgoneta fins a tsetserleg, 300 km a l'oest de la capital, arribo i vaig ensopegar una festasa improvisada que es va gestar en un restaurant, allí vaig conèixer el pepe bicicleto de jaen, que anava amb el dj jack de tokyo. El pepe portava 4 anys viatjant pel món en bicicleta i em va causar una profunda impressió. Després vaig anar fins a tsengin nuur, amb taxi compartit i caminant algunes horetes posteriorment. D'allí amb el Pué vam fer uns 150 km cap a l'oest en dos dies a cavall que em van deixar profundament baldat, vaig arribar literalment malalt, fins que vam arribar al poble de Hagi on vaig arribar rendit, el Pué va tornar amb els dos cavalls. Desde allí vaig sortir caminant, poc després vaig aconseguir, pagant 4 xavos, que un caçador em portés amb moto fins prop d'un coll. En el coll vaig conèixer uns italians que anaven amb guia, cuiner i conductor en una furgoneta enorme que em van dir que anaven massa estrets per portar-me un troçet, vaia penques. Pocs quilòmetres després una furgoneta amb més de 20 mongols em van parar i m'hi van fer lloc durant uns quilòmetres més. Vaig seguir caminant i em vaig trobar dos quinquis mongols assentants al costat d'una amoto, anaven en la mateixa direcció així que ens vam posar els tres en la betusta moto, no abans de buidar uns quants gots de vodka. Vam seguir tirant durant tot el dia, fent parades per veure vodka i més vodka per cantar cançons i per intentar xerrar sense entendre'ns de res. Vam tenir un accident de moto i tot del pedal que portavem tots plegats. Vam arribar a Tosentsengel, passant per unes valls especialment boniques. Allí vam seguir comprant i bebent més vodka, recordo que em volien aconseguir una dona, però jo anava tant i tan pet que m'ho podien haber robat absolutament tot i haber-me deixat al mig de l'estepa, però tot i ser la cosa més quinqui de la zona no deixaven de ser encantadors. Recordo llevar-me en una ger, on m'havien acollit, em van donar un xic de té, tenia una sed terrible. Un dels dos quinquis havia desaparegut. Jo vaig decidir marxar, cap a on? Cap a l'oest, com no, em vaig despedir i vaig sortir caminant, recordo una familia que em van donar tota l'aigua que em feia falta, quin plaer. Al cap d'unes hores de caminar pel mig de l'estepa em va parar una furgoneta que portava més de 20 passatgers i que em van portar uns 200 km més cap a l'oest. Durant aquests dies no vaig veure guiris, em comunicava amb dibuixos, rus o mongol, dormia quasi sempre com invitat en gers, on les famílies m'alimentaven i m'omplien abans de marxar les butxaques amb els seus formatges, mai m'havia sentit tant ben acollit i sempre més estimaré l'hospitalari poble nòmada mongol, són gent molt senzilla, alegre, humil i ben intencionada. Viuen dins les típiques gers i a part d'arròs, pasta de dents, sabó, patates i pastanagues i els bens més perdurables, produeixen ells mateixos quasi tot el que consumeixen amb el que obtenen dels seus animals: tot i això està especialment de moda comprar plaques solars o aerogeneradors que donen corda a una antena parabòlica enorme i a un televisor que els proporciona imatges del facinant món civilitzat, els comprenc, la vida a l'estepa ha de ser especialment monòtona, sobretot a l'hivern. El cant, el joc, els veïns, el treball i els animals són els seus passatemps. Em vaig arribar a sentir especialment a gust entre aquella gent, la seva hospitalitat és del tot genuïna, per això és important allunyar-se més de 300 km de Ulan Bator on l'allau de turistes és massa gran. Conviure uns dies amb ells és una bona experiència, ajudar-los amb els animals, jugar amb els nens, observar els seu modus vivendi.

Em quedaven 200 quilometres per arribar a Hovd, que vaig fer amb uns camions carregats de xatarra a un promitg de 10 km/h, el conductor em va cantar Humi, el cant gutural mongol, no sabia que existia i em va causar una profunda impressió. Més tard quan vaig tornar a la capital vaig pendre'n classes i tot.

Vaig arribar a Hovd fet un nyap, literalment destrossat, i m'en vaig anar a un Hotel a refer-me allí vaig conèixer el ben, un gabatxu especialment aborrit. Dos dies més tard sortíem amb el Ben en direcció a Olgy, per veure els caçadors amb àligues Kazakhs amb un 4x4 que ens va cobrar un xic massa i que ens va deixar a un collet. Allí vam conèixer unes famílies Kazakhes que ens van acollir. L'endemà vam marxar amb els seus cavalls i un xavalín en direcció a la vall Bi blu bla, on ens van acollir una familia de mongols. Jo vaig pujar el meu primer 4000 en solitari, per una cresta un xic inestable. Vam ajudar a desmontar el campament d'estiu. En una horeta aproximada ho teniem tot desmuntat, les gers, els mobles, etc. Em sembla que em volien casar amb una filla, ja que volien desempellagar-se del ben i que marxés amb ells. Després vam seguir amb el ben cap a Olgy, caminant, fent dit, etc. Vam arribar al cul de mongolia igualment destrossats. Allí em trobo un guiri pel carrer, i com que era el primer que veia en uns quants dies, a part del ben, ens posem a xerrar: Em pregunta: Where are you from? Jo li dic Barcelona. I ell va i em diu: Doncs Jo d'Olot. Així va ser com vaig conèixer l'il·lustre Jordi Salvador d'Olot, el millor company de viatje improvisat que he tingut mai, que vaig canviar per l'insípit Ben de Còrsega. Vam estar viatjant uns 7 dies i en realitat nomès vam aconseguir que ens passés desgràcia rera desgràcia, però vam riure com mai. Les desgràcies però acaben sent els més grats, perdurables i dolços records. El Jordi havia arribat per terra fins a l'india passant per iran i Pakistan i tornava cap a casa passant per china, mongòlia i rússia. Estava sense un duro i un xic cremat de viatjar, però és un excel·lent viatjer del cual en vaig apendre un munt. Vam començar amb una festa il·lharant amb les Kazakhes del servei de l'hotel i un partyboy com a mestre de ceremonies. Després vam escampar la boira en furgoneta compartida cap a un llac on vam viure amb uns kazakhs, allí vam continuar de nou cap a Hovd, na fent dit. En un tram ningú no ens parava i ens vam passar el dia jugant a poker i bebent vodka. Apostavem tragos i penyores quan més estúpides millors. Els mongols que ens van venir a veure que feiem al mig de l'estepa, no entenien absolutament res. Quan portàvem un pedal considerable ens va parar una furgoneta on no hi cavia res més però ens hi van encavir, van ser unes hores súper incòmodes, un preludi del que ens esperava. Finalment vam arribar a Hovd i vam acampar al costat de l'ajuntament. L'endemà vam descobrir que havíem acampat damunt d'una merda humana fresca. Vam anar a buscar transport fins la capital Ulan Bator al mercat. Uns 20 euros per 1500 quilometres de viatje. Reservem llocs i anem a jugar a billar, quan tornem ens han pres els llocs i hem de conformar-nos amb els pitjors llocs. Allí començà una epopeia que ha estat el meu pitjor desplaçament: 5 dies en una furgoneta russa, que s'espatllava cada dia, amb un total de 23 persones dels cuals recordo quasi totes les cares, per camins sense esfaltar, l'unic conductor a vegades dormia donant gas mentres el seu fillet feia anar el volant. La majoria dels passatgers aguantaven amb prou alegria els infortunis, les dures hores de trajecte i les averies: sabien que tard o d'hora arribarien i no s'estressaven gens. Jo em moria per que aquell infern s'acabés. A vegades es posaven tots a cantar bellísimes cançons durant interminables hores, són moments que emocionarien a qualsevol, a mi en aquella situació em semblava que m'havia d'explotar el cap amb tantes cançons tant boniques. Volia cridar prou!! Pareu!! Jo ostentava juntament amb un mongol que apodavem el JR el pitjor lloc de la furgo: tenia un troçet minúscul per seure i no podia arrepenjar l'esquena, l'únic de bo que tenia el lloc era que podia fotre ma a la noia de davant quan es feia fosc. Ho vaig arribar a passar molt malament. No entenia com no arribavem ja, i tampoc entenia com la gent no s'empipava com jo. Uns 500 km abans d'Ulan Bator va baixar el Jordi, per continuar el seu viatje: es volia comprar un cavall i fer una ruta a cavall, em va sapiguer greu despedir-m'en. Per fi, uns 300 km abans d'Ulan Bator va començar la carretera asfaltada, vam arribar sense frens i el conductor no volia passar de segona, anavem a 20 per hora. Jo em moria dels nervis per arribar i anar a dormir en un llit. Ens van parar en un control policial: de cop va obrir la porta i més de la meitat de passatgers van sortir corrents per l'estepa en diferents direccions per tal que no els poguessin contar. Jo no entenia res, em van dir que la policia ens obligaba a quedar-nos tota la nit allí: jo vaig agafar la motxilla tot seguit i vaig marxar a fer dit, no podia més. Em van parar i vaig arribar rendit de nit a Ulan Bator.

Em vaig quedar uns dies a Ulan Bator, em sentia el rei del mambo després d'haber viscut tot allò. Estava relaxadíssim i per fi havia agafat ja una bona dinàmica de viatjar. Allí em vaig buscar un professor de Humi, en Baljaa que m'ensenyava una horeta al dia i una novieta la dolça i joveneta Jagaa. Vaig trobar-me el pepe bicicleto i el jack de nou i ens vam tirar unes festasses memorables.

Crec que mai més he viatjat tant cegament, però de forma tant genuïna com a Rússia i Mongòlia. No tenia ni idea d'on anava ni on em ficava, però tot va acabar millor del que m'hagués imaginat.

Vaig apendre a viatjar de debò: que és el que realment et ve de gust fer? que és el que vols veure? Vaig adonar-me inconscientment que sóc la mesura de tot, que estic sol en l'espai i el temps per fer el que em vingui de gust en tot moment, sense ambicions, esperançes, guies, obligacions, lligams, cohibicions, vergonya ni por. Si no m'agrada on sóc o que estic fent o amb qui estic viatjant desapareixo i canvio de lloc. Puc fer el que vulgui, on vulgui i quan vulgui, els diners són l'únic fre i la vida... la vida és bella i l'haig de conservar per poc que pugui.

Viatjava sense càmera i no hi han fotos... només una caca de foto que em va tirar un geòleg rus a arschan i que em va enviar posteriorment