Journal Entries

tsunami

  • 3
  • 0
Date: 26 Dec 2004
Locations: Kandy

RSS Feed   |   What is RSS?

sri lanka

tsunami


Guestbook Videos Photos Animated Map
Feia tres setmanes que havia arribat a Sri Lanka, el meus objectius eren apendre a surfejar amb taula petita, fer uns dies de platjeta i bons aliments i tranquilitat després de messos de no parar de viatjar i finalment, tornar cap a casa. Havia arribat fins la punta sud de l'india per terra desde casa en solament 6 messos i estava profundament cansat i amb ganes de menjar-me el món. Estava a Welligama a la costa sud oest, al sud de Galle. Dormia a Raja Guesthouse unes habitacions davant de la platja de la bahia de Welligama. Tenia els meus amics pescadors el nandana, el raja, el uajira, etc. A part de sexe, només hi havia una cosa que em faltava en aquest viatje: la cura espiritual, necesitava impregnar me de la cultura amb la cual estava convivint, volia fer un retiro de meditació de deu dies en un centre budista. Vaia lumbreres que estic fet... Passaven els dies i la situació no canviava, però la platjeta és tant agradable i anar a fer meditació em feia tant amandra... estava cada vegada més nerviós, no aprenia gaire surf, fumava molts porros amb els pescadors de welligama, no trobaba dona i feia un més que no pillava, hi havia una lloca belga que m agobiaba i les natives em posaven molt catxondo però no vaig estar amb cap. Surfejant, me vaig donar un cop amb la taula a l'orella: resultat: infecció i l'obligació de deixar l'aigua durant uns dies: l'excusa perfecte per anar a meditar!!! Era el 23 de decembre, tres dies després del meu 26è aniversari, volia fer un retiru de deu dies i entrar aquella mateixa nit s'havia convertit en una obsessió, en qüestió de vida o mort. Vaig anar terra endins, amb tren, fins l'interior de l'illa, a Kandy. Tenia els noms de tres centres de meditacio apuntats, els vaig trucar i un d'ells em van oferir lloc per l'endemà. Vaig fer nit a Pink Guest House, hostal budget de moda recomanat per la Lonely, portat per unes dona i la seva familia i amb tot de guies adictes a l opi que li omplen la casa i embauquen al turista mundà, la pobra dona no sap com fer-los fora, són uns cabrons. Al matí vaig anar al centre budista, aquell mateix dia entrava un suiss un xic menda. Al centre de meditació hi havia el sumu sacerdot que semblava un cardenal, el ajudant de sumu sacerdot que semblava el gargamel, tres o quatre monjos joves i uns nens aprenents a l escola del gargamel i el cardenal, no hi havien més guiris.

El cardenal ens va explicar no se qué dels tantras i del mind fullfillment tot i que ell tenia el discursillo en anglès perfectament après em perdia cada dos frases. Així que vaig començar a provar amb la meditació: inspirar i expirar, inspirar i expirar. Evidentment mantenir la postura m'era del tot impossible i s'em carregava l'esquena. El gargamel s'ofereix per fer-me un massatge a l'esquena quan acabi la sessió. M'encanten els massatges. Continuo intentant meditar però m'aborreixo. Noto que estic relaxat, però no acabo de saber que fer, els llibres que m'han deixat per llegir són pura basòfia. M'aborreixo, trobo pel bosc una veïna del centre budista, estic xerrant un bon ratu amb ella i me poso ben catxondo, sembla que la meditació no em calma tant com voldria. Més tard un dels nens aprenents, un que porta un ull de bellut segurament obra d-en gargamel, em ve a abisar que algú volia parlar amb mi. Es tracta del gargamel que m'ofereix un tè. Em fa entrar en una habitació i s'ofereix per fer-me el massatge. Comença el massatge. No és com el gran mestre de Welligama però no ho fa malament. M'acaricia les natxes, a mi tant se m'en dona. Em demana que em dongui la volta, jo li dic que em fa mal l'esquena, pero obeeixo. Estic estirat panxa amunt, veig la cara del gargamel, embogit, massatgant-me el pit. Em massatga les ingles també i la pitxa. Crec que gràcies a la meditació matinal, la primera premeditada de ma vida, aconsegueixo dedicar-me per uns minuts a la vida contemplativa: i que és el que acabo contemplant? contemplo a un vell santurró decrèpit amb cara de gargamel, perdent l'oremus mentres em te agafat el meu membre que sembla un granitoide. De cop decideixo parar, la meva mirada inquisidora frena el gargamel, que m'ofereix un massatge per més tard, jo li dic que em sembla que no hi hauran més massatges. Surto, no em sento malament, mai m'havia passat alguna cosa així, em sento perturbadorament excitat, m'en torno a xerrar amb la veïna del convent, acabo però xerrant amb tota la família, m'inviten per anar a dinar el 25 de decembre ja que tot i ser budistes no deixen de ser santaclausistes, els hi dic que potser però evidentment no hi aniré. Em quedo deambulant pel convent fins que decideixo marxar, no aconseguiré sentir-me còmode en aquest lloc ni fer el que havia vingut a fer. Vaig a xerrar amb el cardenal i li comunico que he decidit marxar. Marxo, prenc un tuc tuc i m'en vaig cap a Kandy. Arribo a la la Pink Guesthouse i m'instal·lo, i agafo un tuc tuc que em portarà fins l'única universitat de geologia que hi ha a l'illa, que està a kandy. Arribo i està tancat però hi ha un parell de persones a fora, vaig a xerrar-hi. Acabo coneixent un professor de enginyeria geològica i geodinàmica externa. M'explica que viuen en una illa que és el mismíssim paradís en la cual els desastres naturals són pràcticament inexistents, ironies de la vida. Quedem per l'endemà. Vaig a dormir a la pink guesthouse. Hi ha un bon ambient a la casa, gent interessant. Els explico la meva història del dia, no crec que sigui bo interioritzar-la, em sento com el cul. Em toca compartir habitació amb un jove francès pseudo sadhu que rebosa felicitat i bones vibracions. Dormo com un nen petit i me llevo pel matí sacsejat dolçament com si estigués dins d'un bresol i me torno a dormir de seguida. Després de mandrejar un xic més me llevo definitivament, esmorzo un dels mítics esmorzars de Pink Guesthouse (per no parlar del mític rice and curry). M'arriba els morros un porro infame, desde Welligama que no fumava, havia decidit taxativament deixar de fumar porros. Recordo la primera calada, que va ser a consciència: inspirar el fum sagrat per expirar totes les males sensacions d'els últims dies. De seguida vaig sentir el pessigolleig per tot el cos, tota la pau i tot el saber anhelat arribaven momentàniament en una sola calada, la resta de calades van ser superflues. I just en aquell moment en que podia deixar enrera totes les històries dels últims dies, just en aquell moment en que tota la meva crescuda inestabilitat es convertia en un bon colocón, just en el moment en que la anhelada i fictícia pau arribaven a mi, moment en el que acariciava l'esquiva veritat de la nostra irònica existència, just en aquell moment un tsunami arribava a les costes est, sud i sud oest de sri lanka, deixant desenes de milers de morts i un rastre de destrucció ocasionat per un fenòmen natural mai vist desde l'inici de l'era de les telecomunicacions.

El següent que recordo, és algú dient-me que hi han hagut mil morts a les costes de sri lanka, que el mar ha entrat cap a terra. Els pregunto si és un tsunami, però no ho saben. Les notícies es van succeïnt veig per la televisió llocs en havia estat com tailàndia o sumatra, etc. De cop tot el meu benestar es converteix en ràbia: ràbia d'estar fumat en una situació semblant, ràbia per la meva incapaçitat de reaccionar, ràbia de no haber estat a primera fila per poder veure un fenòmen tant singular, però sobretot una ràbia d'impotència que em durarà els següents messos. Em conecto a internet, estic bé com sempre, mare estimada. Per la tarda s'organitza un convoi per anar a trincomalee, que marxarà el dia següent. M'hi apunto. Necesito fer algu, els nervis em maten. Haig d'anar cap a la costa tot seguit. Sri Lanka és una petita illa que té 300 quilòmetres de llarg per 150 d'ample. Però té un centre extraordinàriament antic i muntanyós per les latituds de l'illa. Es postula un fictici aixecament de l'illa en els últims milions d'anys. El desplaçament des del centre, Kandy, fins a la costa pot durar més de vuit hores, tranquilament. L'endemà del tsunami marxem. Arribem a trincomalee a la nit, jo vull anar a fer feina ja, però sembla que no podrem encara, hem de sopar i dormir. Som un grup de guiris i gent local amb molt bones intencions que hem arribat amb un autocar i un camió carregat de cosses. Entre els presents comptem amb l'experiència d'un doctor, un camiller americà i un tímit infermer alemany. La resta som gent mundana. El camiller americà que em sembla recordar que es deia Jeff s'implica de tal manera en la situació que agafa el rol de portaveu i coordinador davant l'estupefacció del doctor i de tothom en general. El Jeff sap perfectament el que ha vingut a fer: una actuació de pel·lícula que el consagrarà com el palanganes integral que és: la resta som figurants de la pel·lícula del Jeff, el super heroi nord americà que salvarà tots els pobres desemparats i es follarà la professora de yoga kiwi. Els nervis semblen estar a flor de pell. Tothom discuteix acaloradament situacions hipotètiques. Decidim anar a ajudar en una zona de l'illa ocupada per la guerrilla tamil tigers. L'endemà hi anem, creuem els controls militars amb un camió ple de medicines, roba, menjar i aigua, però no entenc res: tothom sembla necesitar-ho tot però sembla ser que ningú ho necesita realment. Cada vegada el convoi s'assembla més a un autocar turístic ple de guiris que van d'excursió a veure damnificats. Donem voltes i més voltes. Després que el jeff ens faci discutir a tots de mala manera, acabem deixant tota la recolecta a una gent que semblen estar realment afectats. La majoria dels integrnats del convoi decideix no discutir més per no embolicar més la troca. No fan falta doctors ni pràcticament medicines, els morts ja estan enterrats. Així que sembla ser que tornem a Kandy, sense haber suat. La ràbia no s'em calma, la situació on m'he ficat sense volguer m'omple de frustació: és en aquest moment en que conec en janaka, un cingalès casat amb una anglesa que té dos filletes molt eixerides i que ha vingut també en el convoi i que es guanyarà la meva confiança fins el punt en que més endevant aniré a viure a casa seva i es convertirà en el meu professor de yoga. Inventem un sistema per poder fumar porros dins de l'autocar en el viatje de tornada sense que la gent se n'adoni. És un sistema divertit i original, que ens omple d'alegria tal com si fossim dos nens petits entramaliats.

Em vaig quedar els 5 messos següents al tsunami del 26 de decembre de 2004 a l'illa de Sri Lanka. En aquest temps vaig fer i veure moltes cosses, però si més no vaig aconseguir marxar un xic més calmat i amb el cap ben alt: vaig marxar amb l'impotència i la sensació d'haber fet poc, però d'haber fet el que devia en tot moment.

La història de les bones intencions de l'expedició del comandant Jeff, va ser com una avantmatx del que vindria els següents messos. L'illa es va omplir de voluntaris, metges, organitzacions i gent carregada de diners a repartir. Les necesitats mèdiques bàsiques van quedar pràcticament cobertes en els dos primers dies: la gent dels pobles de l'interior van poder socòrrer de manera bastant eficaç als veïns de la costa. Tot i això 3 messos després encara arribaven avions plens de doctors que s'allotjaven en hotels de 5 estrelles. Vaig conèixer un doctor Argentí que exercia a Hambantota, una de les ciutats més afectades que tres dies després del tsunami va deixar d'exercir com a doctor: Segons ell al cap de dos dies hi havia més metges que pacients, i cada pacient rebia medicines i tractaments dos o tres vegades per dia, amb el cual acabava ingerint una quantitat desmesurada de pastilles i acabava pensant que realment es trobava pitjor del que estava. La competència per trobar pacients era tant ferotge que acababa abarcant persones no damnificades.

La veritat és que al cap de pocs dies ja tornava a estar a la costa sud oest, allí vaig poder veure la desesperació en els rostres de la gent, l'impotència, la ràbia... Vaig anar a veure els meus coneguts cingalesos, algun ja no hi era... evidentment em van demanar pasta i els vaig donar els primers eurillos de compensació... La gent semblava desemparada, tot i els incipients camps de refugiats i la proliferació d'ajudes eficients. Ben aviat, però el context, la gent, l'incompetència dels cooperants i l'ostentació primer mundista van portar a una situació caòtica amb el resultat d'un infecta repartiment inequitatiu dels bens recolectats. Explicar el comportament de la gent del país és difíçil, jo he arribat a la conclusió que a ells, a diferència de nosaltres, mai els han regalat res. Els defensaré sempre i en tot moment, no podem esperar que reaccionin igual que nosaltres al show capitalista de la cooperació. A mi em va costar molt entendre'ls una mica, crec, però, que el que vaig veure de la naturalesa humana en aquell context em servirà fins la resta dels meus dies. La majoria dels damnificats cingalesos eren gent que no tenien res i ho van perdre tot: una casa precària de totxos amb 4 bens materials comptats. Molta d'aquesta gent es va recuperar animicament prou ràpid de les pèrdues materials. Els que pasaven hores i dies planyent-se de la disort caiguda sobre ells eren els que tenien negocis arran de mar, crec que són la gent que vaig veure més patèticament enfonsada i desesperada, els rics convertits de cop en pobres. Gent que havia perdut tota la família en la catàstrofe sabien portar-ho molt més dignament que el panxut que hi havia perdut l'hotel. Sentia amargament les víctimes humanes, gent que en un obrir i tancar d'ulls havia perdut quasi la totalitat de la familia, no tenia paraules de consol, ni ells mateixos sabien com omplir la buidor ocasionada per les pèrdues, contra que descarregar la ràbia? contra el mar? contra la força omnipotent de la natura?, al final cualsevol indici de conversa acababa amb un what to do, o quin remei.

Entre la gent del país hi regnaba el caos, molts no entenien massa bé el que havia passat, el dolç mar que havien conegut desde petits de cop s'havia tornat boig. El sobreprotegiment de les ong's els reforçava dins del paper de víctimes. L'allau de voluntaris i d'efectius incapaços no els va deixar gaire temps perquè la gent comencés a treballar en la neteja i reconstrucció, molta gent es va aconstumar a l'idea de no fer res, parar la ma i esperar que els caigués una casa del cel. Durant els messos inmediats al tsunami les falses alarmes de nous tsunamis es consecutien sovint, foragitant els espantats cingalesos terra endins, propiciant el pillatge i atacant els ja devastats nervis de molta gent... Recordo un posterior aftershock de 8,7 que hi va haber a Nias pocs messos després, tothom va embogir de cop, hi van haber nombrossos accidents de la gent conduïnt boja per la carretera en el nerviosisme d'escapar. Jo vaig anar a esperar el tsunami fent una cerveseta a la platja amb el xulu putes del mambo i els seus sicaris, però ben aviat el cansament va poder amb mi i vaig anar a dormir a la meva habitació a primera línia de mar. Sabia perfectament que sino havien arribat noticies catastròfiques desde tailandia podia anar a dormir tranquil.

Tot i les múltiples ajudes, molta gent no movia ni un dit, es pasava els dies als camps de refugiats o al costat de les runes de la seva antiga casa, esperant que els cooperants els fessin regalets. La casa en runes o l'imatge de desemperats que ofereixen els camps de concentració són un negoci més rentable que intentar treballar i reconstruïr la casa. Era tant bon negoci que gent de l'interior anava a llocs turístics a intentar extreure la pasta d'algun turista despistat, les velles cicatrius o qualsevol munt de runa, servien com a proves irrefutables per als teòrics damnificats per tal d'embaucar al guiri que es desfeia per cooperar al preu que fos.

De cop el sud oest cingalés es va omplir dels mariners nord americans, que van començar a recollir runa febrilment sota el sol equatorial, mentres els cingalesos s'ho miraven atònits. Mantenir un menda de mariner treient runa a sri lanka representa pel cap baix uns 300 U$ al dia. Un cingalés rep de mitja uns 25 U$ al més. Crec que aquests diners destinats al desplegament realitzat per mostrar al públic americà 4 mariners salvant el món retirant runa podrien haber-se destinat a donar feina als propis cingalesos a recollir la seva pròpia runa, i aportar-los de manera digna un bon sou i una bona dinàmica de treball. Els mariners van treballar com poseïts, els van filmar fins l'extenuació, i al cap de dos setmanes van escampar la boira.

Vaig estar bastant per Hikaduwa, perquè hi podia surfejar. Normalment quan veiem un cingalés treient runa l'ajudàvem, moment en el cual ell deixava la feina per deixarnos-la exclusivament a nosaltres. Aquest fet se m va repetir moltes vegades, em frustava i em desconçertava. Hikaduwa és un poble molt turístic que estava pleníssim de turistes celebrant les vacances de nadal quan va venir el tsunami. No va arribar amb especial força, però si que va fer estralls focalitzats. És un poble amb una onada sobre escull coralí tipus A-frame. En aquella zona el tsunami va interceptar un tren ple de passatgers, van morir-hi tantes persones que es va convertir en el desastre ferroviari més gran de l'història. 4 dies després del tsunami els cossos encara estaven a l'interior del tren. Hikaduwa es va omplir de voluntaris que amb anterioritat havien estat de vacances en aquell lloc i que volien tornar amb suor l'eufòria assolida anteriorment. Hikaduwa és un centre de marxa desemfrenada, amb uns grups de cingalesos beach boys surfistes que pillen tota dona despistada, desesperada o degudament i deliberadament drogada per ells. Son bons surfistes, el Sannah, el Buba, el Kalu, etc. Passen els anys i els joves beach boys acaben com a cadavers ambulants per la platja, fent massatges, venent droga, venent fulles d'aloevera o oli de coco o cualsevol producte a preus exageradament cars per tal d'aconseguir la dossis diària d'opi que sol ser d'uns 5 euros, és increible veure'ls a la llum del migdia amb els ulls vermells i la boca espumejant massatjant un cos immaculat d'una guiri despistada. El turisme coster a sri lanka té dues temporades, corresponents als monzons de l'índic, o més ben dit a les corresponents estacions seques. Hikaduwa a l'oest i Arugam Bay per la costa est tenen bona part del monopoli turístic. La majoria de negocis són portats per cingalessos amb socis primer mundistes. El Mambo, amb soci japonés, i els seus chavals són el grup més respectat del lloc, organitzen moltes de les festes i són els protagonistes de moltes històries tèrboles que corren per Hikaduwa. Cal recordar que els cingalessos són extremadament mentiders, no deixen de ser bona gent però no es tallen ni un pel a l'hora d'intentar embaucar al turista. Recordo també que hi havia un paio que anava disfrasat de sadhu però que en realitat tenia un negoci de turisme sexual amb nens del país. No sé ben bé perquè vaig aguantar tant de temps entre aquella gent.

Recordo les voluntàries que anaven a pintar les casses dels damnificats. Anaven a un damnificat i els hi preguntaven si volien que els hi pintessin la casa, evidentment contestaven. El damnificat en qüestió sortia corrents a buscar els veïns i amics que venien cames ajudeu-me a veure el show de 4 noietes rosses mig despullades treballant de pintores. De cop les benintencionades voluntaries es trobaven fent un treball bastant inútil mentres una vintena de cingalesos les observava fumant i rient. Evidentment moltes desistiren, més d'un voluntari va acabar per gastar-se les recolectes periòdiques que organitzaven els respectius pares en els respectius veïnats dels respectius païssos primermundistes en drogues, roba i festa desmesurada. Solia sopar amb un munt de voluntaris que es pasaven tot l'àpat xerrant de fum, de projectes, a vegades em semblava que estiguéssin competint a veure qui era el més bo, caritatiu i entregat de tots.

La costa cingalesa es va convertir en una lluita de molts cingalesos per aconseguir el màxim de bens monetaris i materials, i de les organitzacions i cooperants per tal d'intentar gastar els pressupostos assignats de manera adequada en un marge de temps massa ajustat. L'incompetència de moltes de les organitzacions cooperants es feia palesa una vegada rera una altre, malgrat tots els esforços. La cooperació va ser sobredimensionada. Crec que és extremadament difícil repartir sumes tant considerables de diners de manera equitativa, integral i sostenible en un país on la gent té per costum mentir i on absolutament tothom vol la seva part del pastel.

Molts dels cooperants s'allotjaven en hotels de 5 estrelles, llogaven pickups i anaven a repartir sabons i palanganes per els camps de refugiats. Molts d'ells tenien dos setmanes per gastar-se uns presupostos desmesurats i tornar a casa amb fotos que provéssin les obres realitzades. Molts no s'atrevien ni a sortir fora de les pickups delegant la feina als guies locals, no sé ben bé si per por de sortir de l'abast de l'aire acondicionat o per por d'haber de relacionar-se amb la gent del país. Molta de la gent destinada a repartir els bens recolectats em van donar l'impressió de ser purs pijeres enxufats incapaços de compendre els damnificats, i evidentment presa fàcil per els embaucadors, que veient com van anar les cosses van anar creixent mica en mica fins que es va instaurar la política caòtica de arreplega el que puguis mentres puguis, perquè tothom fa el mateix. No podem culpar els damnificats, són gent que tot hi perdre-ho tot, mai han tingut res, tampoc mai ningu els ha regalat res, el tsunami i la posterior cooperació insostenible primer mundista no va ajudar a arreglar les cosses. Entraves a una casa i la trobabes plena de palanganes, sabons, olles, matalassos, tendes de campanya, sacs d'arròs que havien anat recollint de diverses organitzacions o que en hipotètic acte de bona fe s'havien ofert a repartir entre el veïnat, repartició que mai es duria a terme. La majoria de la gent va deixar de treballar ja que embaucant un sol turista podies aconseguir fàcilment el sou d'un més. La gent solia arribar a l'illa amb un munt de quartos per gastar-se i cap projecte a mitjà o llarg plaç a realitzar, bona part dels diners destinats acababen en les arques dels grans hotels i restaurants de colombo. Evidentment que hi havia moltes organitzacions, o branques d'aquesta que operaven amb cara i ulls, no tot va ser tant desastrós, simplement sobredimensionat.

Entremig d'aquell batibull estava jo, sense sapiguer massa que fer, ajudant però sentint-me bàsicament perdut, impotent, frustat i inútil davant d'una situació que em sobrepasava. Poc després de la catàstrofe havia contactat amb la ONG geolegs del món per veure si els interessaba realitzar algun projecte, oferint-me per ajudar. Uns tres messos després van decidir enviar un delegat, el meu gran error va ser no dir-los el que ja en aquell moment començava a vislumbrar però que fins després de la meva experiència com a voluntari de la ONG no vaig poder veure en tot el seu esplandor: que a Sri Lanka no necesitava més intervencions de ONGs. La delegada, Diana Ponce de Leon, altament calificada per fer aquest tipus de feina venia plena de bones intencions. Vam estar un més intentant buscar algun projecte a mitjà o llarg plaç on geòlegs del món pogués intervenir. Vam voltar per bona part del litoral pero la major part del temps el vam passar voltant de ministeri en ministeri en busca de possibles projectes a realitzar. Finalment ens vam quedar amb el ministeri d'aigües on ens disposàvem a ajudar en la recerca d'aigües subterrànies per els nous assentaments destinats als damnificats, que en moltes vegades canviaven d'ubicament allunyant-se del fatídic litoral inmediat. Entrar en tants despatxos em va marejar una mica. Vaig haber de posar els 5 sentits per poder concentrar-me en la feina que intentavem fer. En molts despatxos ens rebien amb les portes obertes, ens donaven un presupost desmesuradament avusiu per realitzar qualsevol tipus d'obra. Així va ser com en molts ministeris molta gent va poder obtenir el seu troçet de pastís, colant algun d'aquests presupostos a cooperants asfixiats en l'afany de gastar-se els desmesurats presupostos recaudats destinats a la rehabilitació. Així va ser com 3 messos després del tsunami la capital, Colombo, es va omplir de cotxes de més de 30.000 euros i es va fundar l'associació de conductors lladres sobre 4 rodes. Evidentment els avantprojectes que vam preparar van acabar en no res.

Quan vaig marxar de Sri Lanka, 5 messos depsrés de la catàstrofe, el govern començava a desenvolupar el pla de reahiblitació, el govern s'havia compromés a donar casa als que l'havien perdut que eren uns 400000 mil. Es farien nous assentaments, allunyats de la costa ja que el govern va prohibïr construïr a menys de 200 metres de la línia de costa, infundada mesura absurda i poc efectiva. Els nous assentaments serien nous nuclis urbans que precissaran de totes les infraestructures bàsiques. El govern cingalès, comandat per Chandrika que personifica l'excepció de que si les dones governéssin el món s'acabarien els problemes, començava doncs a gastar els fons desmesurats que tants païssos i tanta gent benintenciona havien donat per tapar la mala consciència primer mundista. Els càlculs apunten que hi havien molt més que suficients ingressos per construïr cases i noves infraestructures ocasionant una nova batalla especulativa de promotors i constructores. Construïr una caseta a Sri Lanka costa aproximadament 2000 U$.

El negoci de la cooperació comença quan ens venen un producte per la tele: renti la seva infame consciència o purifiqui la seva ànima amb un donatiu per a aquests pobres desemperats que ho acaben de perdre tot, valent-se d'imatges dramàtiques, esfereïdores i perturbadores, amb el missatge subliminal de que no en tenen prou d'estar en la puta misèria que va i els hi cau un tsunami a damunt. Al cap de 15 dies ens pinten que la cooperació va sobre rodes i al cap d'un més la gent ja està pendent de qualsevol altre xorrada que ens venen per la tele de nou. Crec que de la totalitat dels diners recaudats, destinats a la pobre gent que veiem a la televisió, en cap cas els hi arriba més d'un 20% per cent, i sempre en forma de bens materials imposats i sense gaires possibilitats d'elecció. Com las lentejas o lo tomas o lo dejas, propiciant la política d'arreplega el que puguis, mentre puguis, ja que són les sobres de la rapinyada ministerial, cooperant i oenegenital.

La presidenta Chandrika és la filla del president de turno que en el seu moment va propiciar el començament del conflicte amb els tamil tigers. Part del païs no està controlat pel govern cingalès sinó per les forçes tamils. Es tracta de zones delimitades per camps fortament minats que tristament ocasionen víctimes civils i militars any rera any. Chandrika no ha fet res especialment rellevant per posar fi a un conflicte de llarga durada que va començà a principis dles vuitanta. El desenvolupament de sri lanka durant els anys 60 i 70 era equiparable al de Korea del Sud o Singapur, el conflicte ha deixat el païs desfragmentat i ha frenat el seu desenvolupament. A Sri Lanka i conviuen els cingalesos budistes, els musulmans escampats per tota l'illa els induhistes tamils i per si no fos poc els infames misioners infundaren la fe en la religió cristiana a un bon grapat d'incauts. Els tàmils son l'ètnia majoritària del sud de l'india, es postula que la desestabilització de Sri Lanka podria acarretar un posterior desastibilitzament del gegant asiàtic, tal com i la desastabilització de vietnam o corea podria comportar un daltabaix similar en la veïna xina. Interessos obscurs donaren suport en primeria instància als tàmil tigers, em digueren que païssos tant il·lustres com Norueg hi tingueren part. Ara Sri Lanka està plena de noruegs mudant-se de pell en busca de mines antipersona.

El terratrèmol submarí del 26 de decembre de 2004, amb epicentre davant de la costa oest de Sumatra prop de Banda Aceh va ser d'uns 9'2 graus de l'escala richter. Sembla ser que és el segon terratrèmol més gran mai enregistrat, darrera del terratrèmol de Valdivia a Chile el 1960. Va alliberar 1.1×1017 joules d'energia, quantitat 1500 vegades superior a la bomba d'Hiroshima. El tsunami representa menys d'un 2% de l'energia total desencadenada pel terratrèmol. En les proximitats de l'epicentre els temblors van durar de 8 a 10 minuts: 8 o 10 minuts on pots veure onades en l'asfalt, on les faroles i palmeres ballen d'un cantó a l'altre, on les parets s'apropen i s'allunyen i de cop tot el que sempre ens ha semblat perfectament sòlid i inamovible es converteix en elàstic. El terratrèmol va ser ocasionat per un moviment de falla d'uns 1600 km de llargada amb un moviment bàsicament vertical del salt de falla d'uns 15 metres, moviment que va desplaçar l'aigua de l'oceà suprajacent. Va començar per un trencament instantani d'uns 400 km on el desplaçament tingué lloc a una velocitat de 2.8 km/s, es va parar uns moments per rependre l'activitat en direcció nord amb una velocitat d'uns 2,1 km/s, fins on la falla canvia a strike slip i el salt vertical disminueix considerablement. La disposició del moviment, bàsicament nord-sud, va fer que efectés de manera diferents els litorals de l'oceà indic i la bahía de bengala. Indonesia i Sri Lanka s'endugueren la pitjor part. El terratrèmol es va sentir a Sri Lanka amb una intensitat de 2-4, a mi em va despertar. El tsunami va arribar a la costa est de l'illa unes 2 hores després del terratrèmol i d'haber estempit ja les costes indonesia, malasia o tailandesa. Amb un eficaç sistema d'alerta de tsunamis, sri lanka hagués pogut reduïr molt el nombre de víctimes mortals. El desplaçament va ocasionar una sèrie de 7 onades, separades per uns 10 minuts o més, depenent de la distància a l'orígen i de l'onada dins la sèrie. El mateix terratrèmol o la possible recesió del mar són els únics símptomes perceptibles abans l'arribada de la primera onada. En alta mar, un tsunami es desplaça a uns 500 km/h i sol tenir una altura de fracció de metre, depenent de la naturalesa d'aquest. Al arribar a terreny poc profund la velocitat i la distància entre pics disminueix i agumenta d'altura, en el nostre cas es van arribar a enregistrar altures de fins a 30 metres d'alçada, a sri lanka es van arribar als 12 metres. Quan arriba a la costa la velocitat sol ser d'uns 30 a 50 km/h, velocitat que permet una possibilitat d'escapada corrent a uns 20km/h.

Em va costar molt entendre el funcionament del tsunami: pensava en les onades que estava surfejant i estava convençut que un tsunami no representava una onada normal i corrent de 10 metres. El que diferencia un tsunami d'una onada normal i corrent és la longitud de l'onada: una onada normal té metres de longitud i al arribar a terreny poc profund, redueix la velocitat i s'encresta, transformant energia cinètica en potencial fins arribar a un equilibri límit, on el vent, les característiques del swell, el fons marí i les corrents juguen els seus papers. Seguidament l'onada trenca i perd ràpidament bona part de l'energia formant les turbulències característiques de les espumeres. Un tsunami pot tenir la mateixa alçada que una onada normal, amb la diferència que aquest té una longitud molt més gran, de l'ordre de desenes o centenars de quilòmetres, és adir que un cop el primer front de l'onada arriba al litoral darrera d'aquest hi ha tot el cos de l'onada empenyent terra endins, ocasionant que el mar entri literalment cap a terra colapsant d'aigua bona part del terreny litoral fins a arribar al pic de l'onada, moment en que l'aigua pot començar a retirar-se ocasionant multiples remolins que demoleixen bona part de les estructures que encara es mantenen dempeus. Hem d'imaginar un tsunami com una violenta riuada del mar terra endins. Entre crestes d'onades el moviment ondulatori arriba a trobar-se per sota el nivell del mar, ocasionant les famoses recessions del mar entre onades o abans de l'arribada d'aquest.

Vaig xerrar amb moltíssima gent que l'havia viscut amb pròpia carn el tsunami, en realitat molta gent va sobreviure, els caços de morts en adults capaços de nadar foren majoritàriament accidentals. La majoria de les baixes foren gent d'edat avançada, nens i persones que no sabien nedar. La destrucció és ocasionada o bé per l'impacte dels successius fronts d'ona, per cotxes o d'altres objectes que actuen com a projectils, per la força centrífuga de l'aigua durant els remolins ocasionats durant l'ompliment i el buidament del terreny. El fons marí, l'orografia del litoral, l'afecte atenuant de la vegetació, l'inclinació del terreny, la presència de lagoons rius o estuaris atenuarà o amplificarà els efectes del tsunami. Per aquest fet, una llei com la cual es va decretar posteriorment a sri lanka sobre la prohibició de construïr a menys de 200 metres de la línia de costa ratlla l'absurditat. S'ha de considerar cada cas per separat, emplaçaments a 1 quilòmetre de la línia de costa poden ser més perillosos que alguns a 10 metres d'aquesta. El tsunami va posar una vegada més en evidència la vanitat del món civilització i la debilitat de l'obra humana enfront de les forçes de la natura i el temps: pràcticament tots els cocoterus de la costa sobreviviren sense problemes al tsunami mentres que moltes de les construccions sucumbiren al poder de l'aigua, sobretot les més febles, en canvi construccions com les estupes, les mesquites i les esglésies, que solen ser les construccions més robustes de les poblacions cingalesses van restar d'empeus, reforçant una vegada més la meva fe en que la feina ben feta no té fronteres. Recordo especialment Hambantota on la força de l'aigua va arrasar tot un barri amb el mercat que en aquells moments bullia d'activitat, el lloc fa especial basarda, no podien estar pitjor colocats. Una bella mesquita era l'unic edifici d'empeus. O recordo l'estació de busos de Matara on el tsunami va endur-se aigua endins uns quants busos plens de gent. Vaig sentir tantes i tantes històries, no val la pena recordar-les, voldria destacar el genuí somriure agre dolç amb el cual els natius m'explicaven aquestes històries tant tristes...

M'impressiona especialment pensar com els gossos i d'altres animals van sapiguer amb molta anterioritat que algu passava, no ho van dubtar a fugir terra endins, crec que no quedava ni una mosca prop de la línia de costa mentres els humans encara estavem fent el cigarro a la platja gaudint de la tranquilitat del paradís terrenal. Tribus primitives de l'oceà índic fugiren cap a terreny elevat al sentir el terratrèmol o al veure la retirada del mar: el saber ancestral els va salvar deixant una vegada més demostrada la ignorància i prepotència del que considerem el nostre únic vàlid saber, que no va considerar amb anterioritat sistemes d'alerta per a tsunamis a l'oceà índic. Si bombardejes constantment la gent amb informacions rídicules i superflues s'acabaran oblidant d'alguna que altre cosa important. Al parc nacional de Yala, pocs van ser els animals afectats, tots van fugir seguint aquest sisè instint que els humans hem acabat domant amb la racionalització. Jo vaig ser dels primers en tornar a entrar a visitar-lo, pocs dies després de la catàstrofe natural, els animals mai havien gaudit de tanta tranqulitat, va ser preciós, fins i tot ens va atacar un elefant. Yala és impressionant, un lloc que amaga múltiples secrets. A les portes de Yala tenim Kataragama, centre sagrat de budistes i hinduistes, amb la muntanya més sagrada de l'illa: Wedihidiganda muntanya que també té el seu secret. A Kataragama viu Matara Swami, un homenet que es pasa el dia amb tapa rabus i que és una eminència espiritual en el païs, un santurró il·luminat a Wedihidiganda. Són tantes les històries que circul·len sobre aquest avi entrenyable que no sé per on començar, desde ser un gran mestre Yogui, fins el seu xilum katxiporric, l'ús de mercuri o verí d'escorpí, les teletransportacions, els miracles, etc. Durant les meves visites em va fer una profunda impressió, la veritat és que és una persona extremadament tranquila agradable i divertida amb gran claritat mental, que sap interpretar-ho tot a la seva manera i que és capaç de dir-te el que vols sentir en tot moment, que és l'habilitat més anhelada pels xarlatans professionals. Vam parlar de geologia, de Wedihidiganda, de Yala, de l'humanitat i del futur d'aquesta, em va dir que d'aquí uns 20 anys ve al gran canvi. L'humanitat començarà a veure-hi clar i a sortir de manera cada vegada més accelerada de l'esclavatge de la mentalitat capitalista i materialitsa en la cual mantenim submergida les nostres vida. Una nova era de benestar, alegria, disbauxa i sostenibilitat ens espera, abans, però, encara haurem de sufrir alguna merescuda desgràcia més.

Finalment després del canvi d'estació seca m'en vaig anar a la costa est, al costat de Yala a Arugam Bay a surfejar i ajudar en la reconstrucció. Allí amb el Aroon kiwi ajudavem a una holandesa al marge d'un atac de nervis a construïr casses de fusta rudimentàries pels damnificats. Em sembla que ben poques es deurien utilitzar posteriorment. Una vegada més, davant la pregunta de si et fa falta una casa de fusta aquests deien sempre que si. Arugam Bay té unes onades increibles, abans de marxar cap a casa vaig tenir el meu gran premi: un swell amb onades de més de tres metres que vaig poder surfejar una vegada rera una altre, en l'increïble onada d'Arugam Bay que discorre sobre un escull coralí durant més de 300 metres. Va ser la meva plàcida recompensa per tants esforços dins l'aigua per tal d'apendre a surfejar.

Abans de marxar i per tal de rentar la meva pròpia consciència vaig acabar comprant una moto al pescador Nandana de Welligama, volia deixar la pesca per dedicar-se al transport de peix terra endins amb la moto. Conec be el nandana i la seva familia, però segurament no vaig comprar la moto realment i es va quedar els diners, tot i ser bona persona segurament se'ls deuria gastar pràcticament tots en vicis personals. Però tant me fa, prefereixo donar als diners al nandana que al penques de consul honorífic de mongòlia a barcelona.

De que em van servir tants messos de nervis, d'impotència i frustacions, de no trobar el meu lloc? Crec que ara m'és fàcil criticar-ho tot un cop ho he viscut, però mai negaré que en el seu moment jo em trobava tant perdut com qualsevol altre, com el Jeff, com el voluntari més ingenu o com l'administrador cooperant més incompetent. Crec que el meu paper es va limitar a donar-me suport moral a mi i a tots els que em van envoltar en algun moment o algun altre. I la meva gran descoberta fou que les bones intencions no forçosament porten enlloc. També vaig perdre part de la meva inocència i vaig entendre i començar a creure profundament en l'egoïsme. Vaig aconseguir, però, tornar a casa amb la cua entre cames i amb el cap ben alt.

Com sempre, no tinc gaires fotos de la meva estada, només les que em van enviar amics d alla
Locations Visited: Kandy

Guestbook Videos Photos Animated Map

Comments

No comments added

Add a Comment

Login to add comments